Dilluns de contes: YINGZI L’ombra PRÒLEG ANDORRA, ANY 2520

 

 

ANDORRA, ANY 2520

 

—Mare, mare! —va cridar la petita entre llàgrimes.

—No cridis Noa —va respondre la seva mare, acariciant-li el rostre amb tendresa —necessitem menjar vida, haig de sortir a comprar.

—No tens diners —va balbucejar la nena.

—Com ho saps tu això? —la mare va arronsar el nas i li va fer una ganyota.

—No tens on guardar-los.

La mare va sospirar. Aquella nena era massa llesta pels seus quatre anys. I massa petita per explicar-li com els aconseguiria. Tot per portar quatre trossos de pa. «Ella s’ho val, no t’oblidis que ho fas per ella». La dona es va aixecar i s’ajupí cap a la nena. La Noa la va abraçar amb més força de la que semblava capaç aquell cos tan petit. La mare va separar els seus bracets del seu coll i li va fer un petó.

—Au va Noa, ara sigues bona nena i espera’t aquí fins que torni.

—No te’n vagis mama, tinc por.

—Noa, sempre torno, oi? —li va respondre la mare, picant-li l’ullet.

La Noa va assentir amb el cap, mentre la mare la tapava amb una capelina negre, una mica gastada. Tot i que començava a ser vella, encara abrigava prou i la petita gairebé ni es veia tapada amb ella. Si tancava els ulls, quedava oculta en la foscor i ni tan sols les cametes primetes es veien, negres com la nit d’aquell racó de l’infern.

La dona va aprofitar i va marxar sense mirar enrere. No li agradava deixar-la sola en aquella maleïda claveguera. Però era l’únic lloc que havien trobat per passar la nit. Es va posar la caputxa per protegir-se de la pluja. Una gota li va caure a la mà i ella recordà al seu avi, que l’obligava a netejar-se aquella pluja endimoniada, com ell l’anomenava. Deia que allò no era de veritat, que vivien en una immensa ciutat estat voladora i que allò eren restes dels nivells superiors, que el maleït govern llançava sobre ells. Llavors li parlava del món, de la pluja que venia dels núvols del cel i de com, quan brillava el sol, la vida s’il·luminava i quan arribava la nit, els estels brillaven amb llum pròpia. Tothom el prenia per boig. Ningú recordava el que explicava l’avi i l’avi havia mort feia molts anys, quan ella no era molt més gran que la Noa. Sospirà en pensar en la seva petita guspira. «Vinga, ànims, potser aquesta nit algun dels homes et doni alguna moneda més i puguis portar la Noa a un alberg, potser, fins i tot podràs pujar-la a un nivell superior». Amb aquest pensament al cor i al cap, es va endinsar en la foscor d’Andorra.

La Noa va veure com sortia la seva mare i les llàgrimes van rodolar per les galtes un altre cop. Va estar molta estona mirant l’entrada de la claveguera. Va notar que les parpelles li pesaven molt i va córrer cap a la tapa de la claveguera amb les seves pedretes. Eren el seu tresor. Les tenia sempre a la mà, tret de quan les posava per saber si la mare tornava al seu amagatall. Va mirar al seu voltant, no hi havia gaires llocs on posar-les. Potser sota la tapa, just al mig. Si la mare tornava, les trepitjaria. I si marxava sense despertar-la, les mouria i ella sabria que havia vingut a veure-la.

Es va estirar en un racó i es va tapar amb la capelina com si fos una manta. Li agradava més quan dormien juntes. No tenia tanta por, ni tampoc tant fred. Seria molt maco no tornar a tenir fred, ni por, ni gana. Esgotada, es va dormir.

Quan es va despertar, els seus ulls van anar directes a les pedretes. Ningú les havia mogut. Es va eixugar una llàgrima i es va agafar l’estómac amb força. Tenia molta gana. I també set. Va mirar el pot d’emergència. L’havien omplert amb l’ultima pluja. La mare li havia explicat més de cents cops que aquella aigua només es podia beure si no trobaven res més. A vegades es posaven malaltes si les bevien. El va mirar un altre cop, tenia tanta set! Es va aixecar i va donar un parell de voltes per estirar les cames. No es va allunyar gaire, perquè no volia perdre de vista la tapa de la claveguera. Però l’exercici li va donar més set. Va beure un glop i es va tornar a seure. Es va tornar a tapar amb la capelina i es va quedar endormiscada amb els ulls fixos en les pedretes.

Quan va tornar a obrir els ulls, les pedres encara eren allà. La mare no havia tornat. Es va aixecar inquieta i es va apropar a la tapa. Era de dia o de nit? Allà baix sabies que era de dia perquè es passava de la negror absoluta al lleu gris que permetia caminar pels carrers, entre els immensos blocs. La mare deia que un dia pujarien als nivells superiors i viurien millor. A ella li feien por. A més, ho havien intentat i aquells homes les havien apallissat. S’acaricià la panxa i el braç, recordant el dolor. Fins i tot la mare, que no tenia por a res, havia pensat que no sobreviurien.

Es va quedar mirant les pedres. Quan tornaria la mare? I si li havia passat alguna cosa dolenta com al pare? Com era ell? Ja no el recordava. I si també oblidava la mare? No, ella no la deixaria mai. Era la nineta dels seus ulls. Sempre ho deia. Va fer força soroll en empassar-se les llàgrimes i els mocs. La mare li hagués renyat molt. Es va tapar els ulls amb les mans. No, la mare no l’abandonaria mai. Segur que tornaria aviat amb un munt de menjar i es riurien de la gana i de la por.

Estava molt cansada, però es va obligar a donar varies voltes per estirar les cames. Quan es va marejar, va seure un altre cop, agafant la capelina de la seva mare amb totes les seves forces. Es va dormir i va somiar que la mare era allà. Però la mare no va tornar.

Mai més va sentir els seus braços acaronant-la.

Mai més va gaudir dels seus petons.

Mai més.